dimarts, 25 de novembre de 2008

Kamula, aborígens del desert d'Austràlia

El passat dissabte 15 de novembre, al complement ESTILOS DE VIDA del diari La Vanguardia, Luis Muiño escrivia un interessantíssim article sobre la influència emocional del cinema i el seu paper com a transmissor de patrons culturals, mites i formes de comportament. Em permeto la llicència de traduir-ne al català la primera columna, que és la que ens interessa (les negretes i cursives són meves): L’antropòleg Michael Wood és l’autor d’un fascinant estudi sobre els mites dels kamula, aborígens del desert central d’Austràlia. El llegendari heroi d’aquesta gent va resultar ser el protagonista d’una pel·lícula que alguns d’ells havien vist. El personatge en qüestió era un representant del tercer món que lluitava contra la jerarquia dels oficials (tots blancs i, per tant, colonitzadors). Pel que havien entès de la història, l’actor era indígena com ells i es revelava contra l’opressió que patia el seu poble. Al final, utilitzant la increïble resistència física dels kamula i algunes de les seves armes tradicionals, aconseguia triomfar. Inclús aconseguia alliberar als presos, que eren quasi tots aborígens – cosa que passa a Austràlia a la vida real – . A la vora del foc, els kamula que havien vist la pel·lícula explicaven les proeses del seu heroi mític. Allò els donava forces per suportar les penalitats del dia a dia. Bona part dels natius australians viuen en la misèria i molts han caigut en addiccions desconegudes pel seu poble fa una dècada.. Sortosament, però, havien descobert en el film (que creien que narrava fets reals) al seu paladí. Pels seus trets facials havien deduït que el semidéu era també kamula, que estava en altres llocs alliberant a d’altres indígenes i que l’únic que havien de fer era esperar a que vingués a salvar el seu poble. L’antropòleg va descobrir, al poc temps, que el llegendari aborigen que els redimiria no era altre que Rambo. Tots els mites kamula es basaven en el que ells havien entès de la primera pel·lícula de la sèrie.” Convindreu amb mi que no cal fer-ne comentaris. Tots, de forma més o menys conscient, sabem de la importància del cinema a l’hora de crear horitzons de sentit per a milers i milers d’ànimes perdudes... Els grans clàssics del cinema, com els grans clàssics de la literatura, sempre han fet el paper de referents culturals... i, ningú dubte que ens han ajudat a avançar i construir la història.Si avui parlem de l’Ilíada o l’Odissea com a pilars i bases de la cultura occidental, qui ens diu que en un futur no tan llunyà Rambo o Juez Dredd no seran els referents dels nostres nets?

dimarts, 21 d’octubre de 2008

Només punts de connexió? (IV)

Els humanistes creien en una interpretació cíclica de la mitologia, segons la què un mite podia ser una reencarnació o reaparició d'un altre mite anterior. Per exemple, José Bastida va ser un nou J.B. perquè va parlar, escriure i pensar com els antics J.B. i, a més, va emular les seves fites: va viure com ells. Així, jo podria ser un nou Fidípides si corregués com ell a la Cursa de Festa Major de Matadepera. [Continuarà] Un J.B. Un nou Fidípides?

divendres, 17 d’octubre de 2008

Només punts de connexió? (III)

Els fets mitològics són com els cicles econòmics, que es repeteixen al llarg dels anys... I la història de la meva vida és fabulosa com la dels mites, o increïble: per exemple, per culpa d'una maledicció divina, de petit vaig haver de dormir molts divendres sencers abans de despertar de ple [ai, avui algú ha renovat aquella maledicció!]. I, a més a més, sóc un J.B. Sobretot sóc un J.B.! Com Jacinto Barallobre, José Bastida... Maradona, Stallone i Tom Waits, i Barallobre, Barrantes... i jo. Per fi, el mite serà Mite (autèntic) el setembre de l'any que ve, el dia i lloc de la cursa de Festa Major de Matadepera, de només 12 quilòmetres... I després per fi em podré retrobar amb tots ells, els altres J.B. I tindré molts molts molts llibres [Cesc, almenys, els més cars]. I llegiré mol molt molt. [Continuarà]. Un J.B.

diumenge, 15 de juny de 2008

Primer aniversari bloc

El passat 3 d'agost de 2007 el senyor Joan Bosch, més conegut com a "Marathon Joan" iniciava un escrit amb la següent frase: "Les casualitats són coincidències". Però totes les casualitats són coincidències? És més, existeixen les coincidències? Molts filòsofs han defensat que tot efecte té una causa o, dit d'una altra manera, tots els efectes tenen inevitablement un significat.
Els seus creadors van voler donar a aquest bloc el significat conscient de demostrar l'estreta relació que hi ha entre els genis en vida més grans del nostre temp (Tom Waits, Stallone i Maradona).
Tot just fa un any, concretament el 2 de juny de 2007, va néixer aquest bloc. Exactament un any després, el 2 de juny de 2008, el geni Tom Waits posava a la venda les entrades dels únics concerts que celebrarà en el nostre país en més de 35 anys de trajectòria. Previsiblement els únics concerts de tota la seva vida aquí. És clar que no hi ha millor manera de celebrar el primer aniversari d'aquest bloc. És clar, també, que no és una coincidència. Un altre J.B.

dimarts, 27 de maig de 2008

Paradise Alley

Què és Paradise Alley? Un llibre? Una pel·lícula?...

En primer lloc, és una obra d'art que transcendeix l'àmbit literari o cinematogràfic. És un prodigi de llenguatge, imatges evocadores, de so i música i, en definitiva, de talent descomunal en estat pur. És un exemple arquetípic de creació d'un humanista capaç, entre altres coses, d'escriure, produir, dirigir, protagonitzar i donar veu al tema principal de Paradise Alley.

Però vull anar més enllà. Seguint el camí mostrat pel meu estimat germà Joan, actualment més conegut com Marathon Joan, la meva primera hipòtesi i punt de partida fou l'afirmació següent: "Sylvester Stallone, Diego Armando Maradona i Tom Waits són la mateixa persona".

A molts de vosaltres us pot sobtar i xocar aquesta afirmació, però si hi penseu una miqueta no és cap excés d'imaginació. Es necessiten 3 punts de recolzament per sostenir-se sense equilibri, per a localitzar un punt en un pla es necessiten 3 punts de referència, són necessaris i suficients 3 punts no alineats per determinar un pla i una circumferència, són 3 els colors primaris, són tres els ideals de la Revolució Francesa, hi ha 3 Reis Mags, la regla de 3 es un principi fonamental de wiccal. En la cultura medieval cristiana 3 és un nombre perfecte que simbolitza moviment continu i la perfecció de l'acabat, així com el símbol de la Santíssima Trinitat. A nivell menys transcendental són molts els exemples de "trios" que conformen quasi una unitat: els tres mosqueters, els tres porquets, "los tres caballeros, els tres plats d'un àpat, els tres tristos tigres, les tres Maries, les tres bessones, els tres germans dels Bee Gees, etc. Per altra banda, els amants de la literatura que comptem amb les inicials J.B. això ho tenim molt present... però aquesta és una altra història massa llarga i difícil d'explicar.

A aqueta hipòtesi hi vaig sumar la meva pròpia percepció del llibre/pel·lícula: "Paradise Alley és el reflex de l'ànima de Sylvester Stallone. M'explico. Com sabeu i, si no, ho veureu més endavant, la història s'inicia a un barri pobre i marginal de Nova York, poblat d'immigrants i indesitjables. És l'estiu de 1946, precisament l'any i el lloc del naixement de Sylvester Stallone. 3 germans (sí altre cop 3) protagonitzen la història. Doncs bé, sota el meu punt de vista, aquests 3 germans simbolitzen les 3 parts de la seva ànima:

- Víctor: la força, la voluntat i la simplicitat. - Lenny: la intel·ligència, l'excentricitat i el geni. - Cosmo: la creativitat, el somni i la misèria.

Tres parts en constant lluita però en equilibri final... suposo que ja aneu veien on vull anar a parar no? - Stallone és la força, la voluntat i la simplicitat. - Tom Waits és la intel·ligència, l'excentricitat i el geni. - Maradona és la creativitat, el somni i la misèria.

Arribat aquest punt, creia que ja podia demostrar que Stallone, Tom Waits i Maradona eren la mateixa persona però un fet casual em va fer adonar d'una situació. Em torno a explicar. Jo, normalment, després de dinar faig un cigaló de baileys i, en defecte d'aquest, faig un cafè sòl. Però ahir, per sorpresa meva, em va venir de gust prendre'm un tallat. Si no veieu més enllà del vostre nas us pensareu que estic desvariant. Què vol dir això? Doncs que les persones, com la vida, tenim matisos. No tot és blanc o negre. Si bé hi ha tres colors primaris, n'existeixen infinitud d'altres.

Per tant, si bé els trets més característics de la personalitat de Sylvester Stallone es troben simbolitzats en 3 personatges: - Víctor/Stallone, - Lenny/Tom Waits, - Cosmo/Maradona,

els matisos es troben recollits en la resta de personatges, objectes, imatges, etc. del llibre/pel·lícula.

Així doncs, jo vaig més enllà i finalitzo la meva intervenció/exposició amb la següent afirmació: "TOTS, ABSOLUTAMENT TOTS, SOM SYLVESTER STALLONE, TOM WAITS I DIEGO ARMANDO MARADONA". Gràcies.

Presentació de Jaume Bosch de la pel·lícula Paradise Alley al cinefòrum celebrat l'estiu de 2007 a la Maison Armengol Bosch.

DIEGO ARMANDO MARADONA

Loading...

MICHAEL SYLVESTER ENZINO STALLONE

Loading...

THOMAS ALAN WAITS

Loading...