Kamula, aborígens del desert d'Austràlia

El passat dissabte 15 de novembre, al complement ESTILOS DE VIDA del diari La Vanguardia, Luis Muiño escrivia un interessantíssim article sobre la influència emocional del cinema i el seu paper com a transmissor de patrons culturals, mites i formes de comportament. Em permeto la llicència de traduir-ne al català la primera columna, que és la que ens interessa (les negretes i cursives són meves): “L’antropòleg Michael Wood és l’autor d’un fascinant estudi sobre els mites dels kamula, aborígens del desert central d’Austràlia. El llegendari heroi d’aquesta gent va resultar ser el protagonista d’una pel·lícula que alguns d’ells havien vist. El personatge en qüestió era un representant del tercer món que lluitava contra la jerarquia dels oficials (tots blancs i, per tant, colonitzadors). Pel que havien entès de la història, l’actor era indígena com ells i es revelava contra l’opressió que patia el seu poble. Al final, utilitzant la increïble resistència física dels kamula i algunes de les seves armes tradicionals, aconseguia triomfar. Inclús aconseguia alliberar als presos, que eren quasi tots aborígens – cosa que passa a Austràlia a la vida real – . A la vora del foc, els kamula que havien vist la pel·lícula explicaven les proeses del seu heroi mític. Allò els donava forces per suportar les penalitats del dia a dia. Bona part dels natius australians viuen en la misèria i molts han caigut en addiccions desconegudes pel seu poble fa una dècada.. Sortosament, però, havien descobert en el film (que creien que narrava fets reals) al seu paladí. Pels seus trets facials havien deduït que el semidéu era també kamula, que estava en altres llocs alliberant a d’altres indígenes i que l’únic que havien de fer era esperar a que vingués a salvar el seu poble. L’antropòleg va descobrir, al poc temps, que el llegendari aborigen que els redimiria no era altre que Rambo. Tots els mites kamula es basaven en el que ells havien entès de la primera pel·lícula de la sèrie.” Convindreu amb mi que no cal fer-ne comentaris. Tots, de forma més o menys conscient, sabem de la importància del cinema a l’hora de crear horitzons de sentit per a milers i milers d’ànimes perdudes... Els grans clàssics del cinema, com els grans clàssics de la literatura, sempre han fet el paper de referents culturals... i, ningú dubte que ens han ajudat a avançar i construir la història.Si avui parlem de l’Ilíada o l’Odissea com a pilars i bases de la cultura occidental, qui ens diu que en un futur no tan llunyà Rambo o Juez Dredd no seran els referents dels nostres nets?

Només punts de connexió? (IV)

Els humanistes creien en una interpretació cíclica de la mitologia, segons la què un mite podia ser una reencarnació o reaparició d'un altre mite anterior. Per exemple, José Bastida va ser un nou J.B. perquè va parlar, escriure i pensar com els antics J.B. i, a més, va emular les seves fites: va viure com ells. Així, jo podria ser un nou Fidípides si corregués com ell a la Cursa de Festa Major de Matadepera. [Continuarà] Un J.B. Un nou Fidípides?

Només punts de connexió? (III)

Els fets mitològics són com els cicles econòmics, que es repeteixen al llarg dels anys... I la història de la meva vida és fabulosa com la dels mites, o increïble: per exemple, per culpa d'una maledicció divina, de petit vaig haver de dormir molts divendres sencers abans de despertar de ple [ai, avui algú ha renovat aquella maledicció!]. I, a més a més, sóc un J.B. Sobretot sóc un J.B.! Com Jacinto Barallobre, José Bastida... Maradona, Stallone i Tom Waits, i Barallobre, Barrantes... i jo. Per fi, el mite serà Mite (autèntic) el setembre de l'any que ve, el dia i lloc de la cursa de Festa Major de Matadepera, de només 12 quilòmetres... I després per fi em podré retrobar amb tots ells, els altres J.B. I tindré molts molts molts llibres [Cesc, almenys, els més cars]. I llegiré mol molt molt. [Continuarà]. Un J.B.

Primer aniversari bloc

El passat 3 d'agost de 2007 el senyor Joan Bosch, més conegut com a "Marathon Joan" iniciava un escrit amb la següent frase: "Les casualitats són coincidències". Però totes les casualitats són coincidències? És més, existeixen les coincidències? Molts filòsofs han defensat que tot efecte té una causa o, dit d'una altra manera, tots els efectes tenen inevitablement un significat.

Els seus creadors van voler donar a aquest bloc el significat conscient de demostrar l'estreta relació que hi ha entre els genis en vida més grans del nostre temp (Tom Waits, Stallone i Maradona).

Tot just fa un any, concretament el 2 de juny de 2007, va néixer aquest bloc. Exactament un any després, el 2 de juny de 2008, el geni Tom Waits posava a la venda les entrades dels únics concerts que celebrarà en el nostre país en més de 35 anys de trajectòria. Previsiblement els únics concerts de tota la seva vida aquí. És clar que no hi ha millor manera de celebrar el primer aniversari d'aquest bloc. És clar, també, que no és una coincidència. Un altre J.B.

Paradise Alley

Què és Paradise Alley? Un llibre? Una pel·lícula?...

En primer lloc, és una obra d'art que transcendeix l'àmbit literari o cinematogràfic. És un prodigi de llenguatge, imatges evocadores, de so i música i, en definitiva, de talent descomunal en estat pur. És un exemple arquetípic de creació d'un humanista capaç, entre altres coses, d'escriure, produir, dirigir, protagonitzar i donar veu al tema principal de Paradise Alley.

Però vull anar més enllà. Seguint el camí mostrat pel meu estimat germà Joan, actualment més conegut com Marathon Joan, la meva primera hipòtesi i punt de partida fou l'afirmació següent: "Sylvester Stallone, Diego Armando Maradona i Tom Waits són la mateixa persona".

A molts de vosaltres us pot sobtar i xocar aquesta afirmació, però si hi penseu una miqueta no és cap excés d'imaginació. Es necessiten 3 punts de recolzament per sostenir-se sense equilibri, per a localitzar un punt en un pla es necessiten 3 punts de referència, són necessaris i suficients 3 punts no alineats per determinar un pla i una circumferència, són 3 els colors primaris, són tres els ideals de la Revolució Francesa, hi ha 3 Reis Mags, la regla de 3 es un principi fonamental de wiccal. En la cultura medieval cristiana 3 és un nombre perfecte que simbolitza moviment continu i la perfecció de l'acabat, així com el símbol de la Santíssima Trinitat. A nivell menys transcendental són molts els exemples de "trios" que conformen quasi una unitat: els tres mosqueters, els tres porquets, "los tres caballeros, els tres plats d'un àpat, els tres tristos tigres, les tres Maries, les tres bessones, els tres germans dels Bee Gees, etc. Per altra banda, els amants de la literatura que comptem amb les inicials J.B. això ho tenim molt present... però aquesta és una altra història massa llarga i difícil d'explicar.

A aqueta hipòtesi hi vaig sumar la meva pròpia percepció del llibre/pel·lícula: "Paradise Alley és el reflex de l'ànima de Sylvester Stallone. M'explico. Com sabeu i, si no, ho veureu més endavant, la història s'inicia a un barri pobre i marginal de Nova York, poblat d'immigrants i indesitjables. És l'estiu de 1946, precisament l'any i el lloc del naixement de Sylvester Stallone. 3 germans (sí altre cop 3) protagonitzen la història. Doncs bé, sota el meu punt de vista, aquests 3 germans simbolitzen les 3 parts de la seva ànima:

- Víctor: la força, la voluntat i la simplicitat. - Lenny: la intel·ligència, l'excentricitat i el geni. - Cosmo: la creativitat, el somni i la misèria.

Tres parts en constant lluita però en equilibri final... suposo que ja aneu veien on vull anar a parar no? - Stallone és la força, la voluntat i la simplicitat. - Tom Waits és la intel·ligència, l'excentricitat i el geni. - Maradona és la creativitat, el somni i la misèria.

Arribat aquest punt, creia que ja podia demostrar que Stallone, Tom Waits i Maradona eren la mateixa persona però un fet casual em va fer adonar d'una situació. Em torno a explicar. Jo, normalment, després de dinar faig un cigaló de baileys i, en defecte d'aquest, faig un cafè sòl. Però ahir, per sorpresa meva, em va venir de gust prendre'm un tallat. Si no veieu més enllà del vostre nas us pensareu que estic desvariant. Què vol dir això? Doncs que les persones, com la vida, tenim matisos. No tot és blanc o negre. Si bé hi ha tres colors primaris, n'existeixen infinitud d'altres.

Per tant, si bé els trets més característics de la personalitat de Sylvester Stallone es troben simbolitzats en 3 personatges: - Víctor/Stallone, - Lenny/Tom Waits, - Cosmo/Maradona,

els matisos es troben recollits en la resta de personatges, objectes, imatges, etc. del llibre/pel·lícula.

Així doncs, jo vaig més enllà i finalitzo la meva intervenció/exposició amb la següent afirmació: "TOTS, ABSOLUTAMENT TOTS, SOM SYLVESTER STALLONE, TOM WAITS I DIEGO ARMANDO MARADONA". Gràcies.

Presentació de Jaume Bosch de la pel·lícula Paradise Alley al cinefòrum celebrat l'estiu de 2007 a la Maison Armengol Bosch.

Només punts de connexió? (II)

Les casualitats són coincidències. La coexistència de qualssevol facultats: o music virtuós o excel·lent actor o futbolista de prestigi..., pot afectar tràgicament el destí d’un artista ―així, per exemple, George Best (1946-2005), que era un bon futbolista i un excel·lent bevedor―. Si retrocedim a la infància de Maradona, Stallone i Tom Waits, segurament descobrirem que la seva dedicació al futbol, a la música i al cinema respon només a una circumstància trivial, com un lleu cop al cap; és a dir, que igualment Maradona hauria pogut ser músic, Stallone futbolista i Tom Waits actor. De fet, aquella tria no suposa l’atròfia de les altres habilitats: Stallone, per exemple, és actor i és músic i futbolista. Com pot ser tot això només en u? Resoleu-ho vosaltres. [continuarà] Un J.B.

Semblances Stallone i Maradona 5

Els seus rostres mostren el patiment d'unes vides difícils... però sempre s'han aixecat després de les derrotes.

Nota al missatge d'abans

Per veure la entrevista s'ha de clicar sobre el títol del missatge anterior "Iniciant connexió catalano-argentina". També he oblidat de dir que el personatge que fa les entrevistes utilitza el nick "fierita", ho comento per si voleu buscar més d'ell. Apa!!! Piero

Iniciant connexió catalano-argentina

Bona tarda i salutacions a tothom. És la primera aportació al blog i estic realment emocionat. He estat fent una mica de recerca i veient l'alt nivell de les publicacions que s'han anat fent fins al moment, he esperat a tenir informació, al meu entendre, interessant per aportar. No es tracta, com he vist fins ara, d'una informació que relacioni directament als tres genis. He "conegut" a un personatge argentí que, entre altres coses (imagino), es dedica a fer entrevistes a personatges famosos. De casualitat vaig anar a parar al seu blog i la meva grata sorpresa va ser comprovar que el personatge en qüestió havia entrevistat en persona a Sylvester Stallone i a Diego Armando Maradona. Immediatament em vaig posar en contacte via mail amb ell, i el vaig informar del projecte que estem portant a terme. Fins ara els contactes han estat escassos, però ja m'ha informat de que en el youtube hi ha publicades algunes de les seves entrevistes. En el link adjunt hi ha la que li va fer a l'Stallone, i pel que veureu el tiu també és un friki absolut fanàtic del geni. També l'he agregat al messenger(tot i que encara no he parlat amb ell), i segons la meva opinió, i veient la seva trajectòria, doncs si mireu en el youtube veureu que el paio ha fet entrevistes a bastanta gent, crec que podria ser una molt bona font d'informació i podria aportar molta llum des d'un punt de vista més directe al projecte. Proposo també, per fer-li una mica la pilota, si és que el contactes fructifiquen i el paio hi està interessat, que al blog hi posem un link al seu blog personal. De moment això és tot. Espero que en poc temps pugui aportar informació una mica més valuosa i interessant, però com indico de moment les connexions estan en fases molt inicials. Salutacions!!! Piero

Números i lletres

Permeteu-me que intervingui en la vostra web. Jo desconec en Tom Waits, a en Maradona l’he vist jugar a futbol i potser l’Stallone és el que he seguit més de prop en la seva filmografia. Aquí hauria de fer un incís per comentar la faceta d’escriptor de l’Stallone: el fet de que la qualitat de l’obra sigui molt baixa (tot i les fantàstiques descripcions que fa puntualment: “agrio era el molde...”) més que una crítica envers el personatge ha de ser un element més que, per comparació, ens permeti valorar objectivament la seva brillant trajectòria com a actor.

Com deia, fruit del meu desconeixement, em veig obligat ha fer un comentari des d’un punt de vista que no encara no hagi estat tractat a la vostra web: els números i les lletres. Efectivament els números són molt importants a la nostra societat actual, ens permeten contar (la quantitat de fills que tenim, els dies que falten pel cap de setmana o les vegades que engegaríem a cagar a una determinada persona amb qui no ens avenim), ens permeten també classificar (Federer és el primer, Alonso serà el segon, Pedrosa el tercer, l’Eudald el quart, etc.) i fer estadístiques (la borsa puja un 2 %, el 50 % de 4 són 2 i el 100% dels elefants tenen trompa). De las lletres que podem dir?, les necessitem fins i tot per pagar. Hi ha persones que no s’han llegit un llibre ni per error però es saben de memòria la matrícula del seu cotxe o la marca de les ulleres de sol de la Penelope Cruz. Fins aquí tots d’acord, ara bé, quina relació hi ha entre les lletres, els números i els nostres herois? Molt fàcil, fixeu-vos en els seus noms:

THOMAS ALAN WAITS 15 lletres

MICHAEL SYLVESTER ENZINO STALLONE 30 lletres

DIEGO ARMANDO MARADONA 20 lletres

Totes les xifres són múltiples de 5. Una d’elles és la meitat d’una altra. Dues acaben en zero. Totes tenen 2 dígits. Brutal, no? Doncs fem una volta de cargol més al tema, ara prenem els seus noms més típics:

TOM WAITS 8

STALLONE 8

MARADONA 8

Tots de 8 xifres: acollonant! Creieu que és una casualitat? Vosaltres mateixos, però en qüestions trascendents (i aquesta ho és) no existeixen les casualitats. Us heu preguntat per exemple per què en tots tres noms es repeteixen sistemàticament les lletres “a” i “o”. Doncs feu-ho, perquè és en aquests petits detalls que ens passen desapercebuts durant la nostra vida quotidiana, on s’amaga la veritat de les coses.

Aquesta ha estat només una petita introducció al misteri de les lletres i els números que envolten aquests 3 personatges, estic segur que si el tema us interessa, vosaltres mateixos començareu a desvetllar altres combinacions i relacions que resten amagades a un primer cop d’ull. Endavant!

Albert Waitstallona

Moltes felicitats Sly!!!

Tal dia com avui, fa 61 anys va néixer a la ciutat de Nova York el senyor Michael Sylvester Enzino Stallone. Donem gràcies a Déu i li desitgem des d'aquest blog un feliç aniversari i per molts anys.

Semblances Stallone i Maradona 4

Els seus noms han estat corejats per multituds entusiasmades i els seus cossos mantejats com herois. Ambdós han dut la felicitat al poble.

Només punts de connexió?

Veure només punts de connexió entre els tres personatges és fer curt, tenir poques mires: no només hi ha connexions entre ells sinó que SÓN UN ÚNIC PERSONATGE. La vida és massa curta per desenvolupar totes les nostres facultats (jo m’hi trobo); consegüentment, els artistes polifacètics ens veiem obligats a escollir una única veu: o músics reconeguts o excel·lents actors o futbolistes de prestigi o advocats de renom, per posar només les meves. Potser durant el Renaixement, en què els dies eren més llargs, els genis podien desenvolupar totes les facultats; avui, no. Jo, per exemple, he hagut de renunciar a ser un músic reconegut, a ser un excel·lent actor i a ser un advocat de prestigi... [Continuarà]

Un J.B.

Semblances Stallone i Maradona 3

Tots dos disfrutant a un camp de futbol.

Semblances Stallone i Maradona 2

Dos cossos d'allò més semblants no? Quines abdominals!

Semblances Stallone i Maradona 1

Tots dos immortalitzats en bronze.

"No hay uvas en el atún"

Ja fa uns 30 anys el senyor Michael Sylvester Enzino Stallone va escriure un llibre. Com us podeu imaginar es va tractar d'una obra "especial". Navegant per internet vaig trobar algú que en parlava amb entusiasme. Penso que paga la pena compartir-ho amb tots vosaltres. Ho podeu veure a la següent adreça:

http://higronauta.blogspot.com/2005_05_01_higronauta_archive.html

Per si de cas desapareix he preferit fer un retalla i enganxa. Així m'asseguro que tothom ho pugui llegir. Aquí ho teniu:

Paradise Alley (o el poder literario de Stallone)

"Lo peor es cuando has terminado un capítulo y la máquina de escribir no aplaude". Orson Welles "Con una técnica muy simple, con la ternura y la humanidad del mejor Saroya, de los relatos breves de John Steinberg o de los cuentos italo-neoyorkinos de Mario Puzo". Después de leer esto, uno podría pensar que se está hablando de Paul Auster o de una Patricia Highsmith cualquiera. Nada más lejos de la realidad. Esa cita está extraída directamente de la contraportada de la última joya higronáutica que ha caído en mis manos: la primera novela de Sylverster Stallone, Paradise Alley. Y digo primera novela, porque de todos es sabido que previamente el actor ya había (trans)escrito el guión de Rocky. O al menos eso es lo que afirman las buenas lenguas. Porque de acuerdo que la mítica cinta de boxeo no es ningún prodigio de narrativa cinematográfica (y mucho menos argumental), pero aún así, después de haberme leído las doscientas diecisiete páginas que forman este Paradise Alley, dudo, y en qué medida, que maese Stallone fuera capaz de realizar dicha tarea. A los hechos me remito.

Somero argumento

La novela, para los que no conozcan la posterior adaptación cinematográfica que dirigió el propio Sly, trata de tres hermanos (inmigrantes italianos, cómo no) que sobreviven a Hell's Kitchen (aka La cocina del infierno) como mejor pueden. Tenemos al grande y lerdo, al feo estafador y al tullido de la guerra del Vietnam. Los tres quieren salir del marginal barrio y llegar a ser alguien en la vida, pero las condiciones sociales a las que se enfrentan (si eres inmigrante italiano pero no perteneces a la famiglia, complicada está la cosa) a duras penas consiguen sobrellevar su gris cotidianidad. Llegados a este momento, Sylvester, en un arrojo de originalidad sin parangón histórico, hace que su personaje más fuerte y bruto se empiece a dedicar al mundo de la lucha (que no boxeo, para que no le acusaran de autoplagio, se presupone), empezando a hacerse famoso y a ganar dinero contante y sonante. Pero claro, todo en esta vida tiene un precio, y la fama cuesta. Y es aquí donde el "autor" da lo mejor de sí, describiendo las penurias a las que se enfrentan los tres hermanos: peleas entre ellos, triángulos amorosos, sordera crónica a causa de los golpes recibidos en los combates... Ya saben, lo típico. No les desvelaré el final, por eso, para que se sientan obligados a comprarse el libro (que a un servidor le costó la fríolera de 60 céntimos) y así ayuden a engrosar las arcas del semental italiano.

Conceptos narrativos

En cuanto al estilo y la técnia narrativa, sobran palabras. El que esto suscribe presupone que buena parte de la culpa la tiene también el traductor, don José Luís Álvarez, que debía traducir palabra por palabra diccionario en mano, porque si no no se entiende que aparezcan palabros y sentencias tales como "pistolón", "como que sólo ganaba cuarenta centavos por hora", "después de desayunarse con whisky" o "perspiración" (se ofrece cuantiosa suma económica a quién sepa qué demonios significa "perspirar"). Pero dejando a un lado las barbaridades traductoras, desde aquí me gustaría romper una lanza en favor de la prosa de don Silvestre. Para empezar, la dificultad que conlleva saber desde que punto de vista están narrados los acontecimientos, pues si bien en general parece que el narrador se sitúa fuera de plano (aka tercera persona), hay momentos puntuales en que éste parece no resistir la tentación de soltar improperios personales, y se pueden contemplar frases del estilo "(...)una cara despreciable. De esas que a uno le gustaría aplastar una y otra vez, con una apisonadora" o "Patty McLade cayó al suelo como se cae el camisón de una puta".La reiteración (redundante), más como poco recurso, que como recuso alguno, está más que patente en cada una de las páginas de esta obra. Un ejemplo nada azaroso de ello: "- De Frankie el Triturador. ¿Y qué?- ¿Y qué, dices? (la coma presupongo que es de mr. Álvarez) - ¿Y qué?- Eso, ¿y qué?". Pues eso. Otro elemento común en todo Paradise Alley es el hecho de que el autor, utilizando el recurso barriobajero por antonomasia, llama a sus personajes secundarios por su principal defecto y/o virtud física. Así, andando por las páginas de Hell's Kitchen, nos encontraremos con la Bultos, el Manco, el Furúnculo, la Señora Gorda, el Señor Bajito,... (dignos todos de formar parte del espectáculo de freaks de Coney Island).Y aunque queda mucho por explicar en el tintero (que por falta de tiempo y espacio no puedo reproducir aquí), terminaré hoy con el elemento que más me ha hipnotizado en el savoir faire de don Stallone: el uso contanste de recursos expresivos (perífrasis, hipérboles, símiles, sinestesias, metáforas, etc.) de una manera harto simplista y/o soez, que convierten cada sentencia en poesía en estado puro. Rematando lo irrematable, les dejo algunas "perlas exóticas" para su disfrute personal: - "Sus ojos parecían dos pasas de Corinto incrustadas en el cráneo con el mango de una escoba (...) y algo parecido a un plátano hacía las veces de nariz" (definición muy madura de un personaje principal). - "El uniforme era como un horno de lana" (¿alguien sabe dónde conseguir un horno de estas características?). - "Tengo yo sangre de deportista en cantidad" (cualquiera le lleva la contraria). - "Cosmo estaba lo bastante cerca para limpiarse los mocos en el cogote del otro" (qué belleza plástica en tan sólo una oración). - "Exhibiendo una dentadura que recordaba el interior de un albaricoque podrido" (dos dudeos ante esto: ¿hacía falta que el albaricoque estuviera podrido? y, ¿cómo es un albaricoque podrido?). - "(...)y embistió con fuerza el cuerpo de McLade con la fuerza de un tren elevado" (para mañana, redacción: diferencias de fuerza entre trenes elevados, subterráneos y a ras de suelo) - "Agrio era el molde de la cara del Perragorda" (ante esta frase no me queda más que genuflexionarme ante el arte poético del maestro). Podría seguir, pero quizás les apagaría la curiosidad por leer una de las mayores obras literarias del siglo pasado. Así que mejor les encomiendo a su librero de confianza, si es que, después de haber leido esto, todavía sienten la necesidad/curiosidad imperiosa de agenciarse Paradise Alley. O no.

"Dickens, com sabeu, mai va arribar a començar la seva pàgina web."

Amb aquest títol, "robat" a un conegut escriptor anglès, el segon més llegit en tot el món després de la Harripotiana dels nassos, començo amb orgull el meu primer article dedicat als punts de connexió dels tres genis. Sense entrar a aprofundir de moment en el tema i amb ànim de cridar l'atenció, ho reconec, dels recelosos de tota aquesta moguda us llenço algunes pinzellades del que vindrà properament: - Sabíeu que el mateix Sylvester Stallone posa veu a la cançó principal d'una de les seves películes? - Sabíeu que el mateix Tom Waits participa com actor i cantant en aquella pel·lícula? - Sabíeu que el Diego és fan confessat de Sylvester Stallone? - Sabíeu que el Diego a prestat la seva veu a diferents cançons, en diferents moments, de diferents artistes? - Sabíeu que Sylvester Stallone ha jugat a futbol, però no americà, sinó aquell conegut com soccer en el continent on va néixer? - Sabíeu que Sylvester Stallone té el títol de Belles Arts, ha pintat, ha escrit llibres...? Doncs si aneu visitant aquest blog ho anireu sabent. Això i moltíssimes coses més. Fins la propera. Sigueu feliços.

L'inici d'un llarg camí

La setmana passada vam prendre la decisió d'iniciar aquest blog, ja que començàvem a tenir una quantitat de material "excessiva" i creiem que teníem l'obligació moral de compartir-lo amb tots aquells que volguessin.

Inicialment l'estudi va centrar-se en el senyor Tom Waits, recollint, entre altres moltes coses, col·laboracions amb diferents cantants i músics així com material de gran quantitat d'artistes que han versionat la seva obra. Però ràpidament van començar a sorgir punts de connexió amb els altres dos genis que ens feren pensar en la possibilitat de fer quelcom més gran i profund. Som conscients del llarg i sorprenent camí que hem de recórrer, però la il·lusió ens embriaga i les ganes, de moment, ens sobren. Finalment us volem donar la benvinguda a aquest blog esperant que hi feu aportacions.

Benvinguda

Hola a tots, Tot just estic començant amb el blog i de moment estic veient com funciona tot. Espero poder anar posant informació els propers dies.